La Lola somriu mentre corda les cintes del davantal blanc al voltant de la cintura. Li riuen els ulls, sota les celles grises, quan frega el marbre de l’obrador amb parsimònia, dibuixant-hi camins invisibles amb la baieta humida.S’acosta a la pica, obre l’aixeta i deixa que l’aigua llisqui, massa freda pel temps que fa, per les seves mans grans, acostumades a tòrcer draps i a pastar farina i aigua. Les eixuga amb la vora del davantal, treu una agulla de la butxaca, se la posa entre les dents mentre es recull un floc de cabells i l’enfonsa dins el monyo. S’alça de puntetes per agafar una ampolla d’anís de la lleixa més alta, s’ajup per collir la llimona més madura del cistell, es gira per obrir la fresquera i agafar-ne un parell d’ous, busca el bicarbonat, destapa el pot de les ametlles, pesa el sucre i de sobte es troba envoltada d’un núvol de farina.
Riu la Lola, riu en silenci mentre bat els ous fins que es tornen escuma. Ratlla la llimona i tanca els ulls amb delit quan n’aspira profundament la fragància. Fa un volcà sobre el marbre amb la farina barrejada amb el bicarbonat i al mig hi posa el sucre, els ous batuts i una miqueta d’anís. Encén el forn i pasta amb força sobre el marbre ample i polit després de tants anys de treball nocturn.
- Lola, demanen! Crida en Juanitu assegut a la vora del foc.La Lola dona uns copets a la massa, es frega les mans al davantal i apareix amb posat seriós entre les cortines de fusta.
- Què hi posarem?
- Dos de mig i un tall de coca... del cantó que tingui més sucre...
- Vuit pessetes.
- “Déu” siau.
La Lola torna a l’obrador, tria les ametlles i les enfonsa dins la massa amb els seus dits gruixuts. La fa rodolar sobre el marbre i amb un ganivet en talla quatre trossos per fer-ne quatre pans. Altre cop torna a somriure, aixeca el cap per mirar el rellotge esgrogueït i fica els pans dins el forn. Al cap d’uns minuts comprova la cocció punxant un dels pans amb una agulla de fer mitja. Sense apagar el forn els treu tots quatre i, amb un ganivet de serra, els talla en llesquetes al biaix, subjectant-los amb la mà esquerra embolicada amb un drap net i polit com el marbre, ample i eixut com ella, la Lola, la Lola de can Quel, tant callada i tant esquerpa. Torna a obrir el forn per ficar-hi les llesquetes i resa en silenci quatre parenostres i un avemaria sense massa convicció, fins que queden cruixents i daurades, ben daurades.
De sobte sona la campaneta, s’obre la porta del carrer i entren tres nens amb el nas vermell i penellons a les mans sense guants. Astorats davant del taulell, ensumen l’aire calent que ve de dintre i un llampec els passa pels ulls.
- Iaia! Iaia! Has fet carquinyolis per berenar!
Brunzeixen com abelles al voltant de la Lola i s’abracen a les seves faldilles oloroses de coca dolça i panets de Viena. Ella se’n desempallega amb les mans i corre a escalfar un petricó de llet per cada un d’ells. De cua d’ull se’ls mira seure en silenci al voltant de la taula de la cuina, amb ulls afamats, sense gosar tocar un sol carquinyoli de la plata.
La Lola torna a somriure, però els nens no ho han vist.
(Dedicada a Marduix Gebrat)
.jpg)
